Patrimoni Cultural

Els terratrèmols del segle XV, coneguts com els de la sèrie olotina, van fer desaparèixer la major part del patrimoni antic de la ciutat. De romànic en queda ben poc. Algunes parts del castell del Coll i l’ermita de Sant Andreu, un xic més amunt, al darrere de l’Hostal del Sol. La resta és posterior als anys de la gran sacsejada, el 1427 i el 1428.
El nucli antic de la ciutat d’Olot s’estén a l’entorn de l’església del Tura i del temple parroquial de Sant Esteve, una mola d’estil neoclàssic, del segle XVIII, dissenyada per l’enginyer militar Blay de la Trinxeria, amb la col·laboració de Joan Tomàs i Soler. D’aquest temple destaca l’altar major, obra de Joan Carles Panyó; el retaule del Roser, esculpit per Pau Costa, i el grup escultòric de la capella del Dolors, obra de Ramon Amadeu.
A la sagristia s’hi guarden peces artístiques d’un valor incalculable, entre elles la pintura d’El Greco Crist abraçat a la Creu. La façana actual és de l’any 1800 i l’escalinata del davant, que li dóna bona part de la seva personalitat i un aspecte noble, es va construir el 1897.
 
La Verge Bruna
De l’església del Tura, la més venerada pels olotins, se’n té notícia des de l’any 872 tot i que l’actual edifici correspon a la reedificació que va fer Francesc Mas, dins del barroc clàssic. L’interior el va transformar Joan Carles Panyó entre 1790 i 1814 i la façana, amb un campanar d’agulla retallat durant la guerra civil, es va acabar a l’any 1928. En aquest temple es guarda la imatge romànica de la verge bruna que segons la llegenda va trobar un bouer de la Caritat en una bauma situada en un indret boscós.
Prop del Tura, al carrer Crivillers, encara s’aixeca la casa pairal dels marquesos de Vallgornera, que hi van residir fins a principis de segle, quan l’aparició de la fil·loxera els va obligar a traslladar-se prop de les seves possessions a Tarragona. Eduard Batlle, l’actual marquès, és el propietari del esmentat castell del Coll i de l’ermita de Sant Andreu, dos dels pocs vestigis romànics que queden en el terme d’Olot. A la resta de la comarca, el romànic hi és present a moltíssimes ermites i altres edificis religiosos i civils.

L’Hospici que mai no ho va ser
Entre Sant Esteve i el Tura, el visitant podrà contemplar l’antic Hospici, un altre edifici majestuós en el qual avui dia hi ha instal·lat el Museu Comarcal de la Garrotxa i l’Arxiu Comarcal. L’Hospici es va construir amb la donació testamentària d’Antoni Llopis, antic alcalde de la ciutat, i les aportacions del bisbe Tomàs de Lorenzana. És un gran bloc paral·lelepípede, de tres pisos, amb una estructura simple i funcional i amb un gran pati interior, obra en el seu conjunt de l’arquitecte neoclàssic madrileny Ventura Rodríguez. Tot i que es va inaugurar l’any 1784, mai no va arribar a exercir les funcions d’hospici per a les quals es va bastir i des del començament ha estat seu d’equipaments culturals. Està construït en pedra negra volcànica, la qual cosa li dóna una personalitat molt especial.

El Carme
El visitant que, sense presses, vol conèixer els millors edificis de la capital de la Garrotxa, no podrà deixar d’acostar-se al claustre del Carme, del segle XVI i d’estil renaixentista, en el qual hi ha instal·lada la centenària Escola d’Art, i a la portalada de l’Hospital de Sant Jaume, del mateix estil.

Un passeig modernista
Si el visitant vol especialitzar-se o disposa de poc temps, li proposem una ruta per l’Olot monumental i modernista que li permetrà visitar alguns dels edificis civils més emblemàtics de la ciutat.
Començarem per la plaça del Conill, presidida per una magnífica font barroca i on comencem a trobar alguns edificis modernistes, com la casa Pujador, casa pairal d’una família de la qual han sorgit personatges curiosos, com el malaguanyat Antoni Pujador, aviador enamorat de la illa de Pasqua i artífex de l’agermanament d’aquesta illa amb la capital de la Garrotxa.
A partir d’aquí l’itinerari s’enfila cap a la plaça i el carrer Major fins arribar a l’església de Sant Esteve, de la qual ja n’hem parlat, i a la casa Gaietà Vila, un deliciós edifici modernista amb tres façanes diferents i que dóna entrada al passeig d’en Blay, conegut popularment com el Firal i que constitueix la principal artèria de la ciutat, on tenen lloc els mercats, les fires, els concerts, les actuacions de la faràndula i molts altres dels esdeveniments socials de la ciutat.
Sense deixar el Firal, podem continuar el nostre itinerari modernista, ja que a la part alta del passeig hi trobarem l’edifici modernista més espectacular de la ciutat: la casa Solà Morales, reformada amb molt d’encert per l’arquitecte Lluís Domènec i Montaner l’any 1912.
 
L'eixample Malagrida
El visitant podrà continuar el passeig dirigint-se cap a la plaça Clarà, coneguda per la gent d’Olot com el Parc Vell, una bonica plaça porxada d’estil neoclàssic, amb l’edifici de l’Escola Pia a un costat i enjardinada a la part central, i on es pot contemplar una maternitat de l’escultor olotí Josep Clarà.
Si continuem pel passeig de Barcelona cap a la zona de l’eixample, trobarem un altre conjunt de cases memorables, cases senyorials, modernistes i noucentistes, inserides dins un interessantíssim disseny urbanístic de ciutat jardí.
D’entre totes aquestes mansions, destaca especialment la torre Malagrida, recentment adquirida per l’Ajuntament. Va ser construïda per Manuel de Malagrida, un industrial olotí que a principis del segle passat va fer fortuna a l’Argentina amb la fabricació de tabacs i que va ser qui va impulsar i finançar aquest eixample idíl·lic conegut com l’eixample Malagrida, un projecte ambiciós que, a la manera de les ciutats jardí angleses, havia de unir dos espais residencials estructurats a l’entorn de les places d’Espanya i d’Amèrica, de les quals sortien nombroses avingudes que duien noms americans i de les zones de l’Estat espanyol.
El pont de Colom, cordó umbilical d’aquests dos espais, va ser inaugurat pel rei Alfons XIII l’any 1927.
 
La Casa Vayreda
Acabarem aquest recorregut pel patrimoni monumental i històric de la ciutat d’Olot a la casa Vayreda, llar d’una de les nissagues que més renom han donat a la ciutat a través, especialment, dels tres germans: Joaquim, el pintor; Marià, l’escriptor i pintor, i Estanislau, el botànic.
Aquesta casa es va aixecar damunt de l’antic mas Reixach, comprat per Joan Vayreda l’any 1667. Aquest edifici no és fruit d’un pla conjunt sinó de la juxtaposició de diversos cossos d’edificis. Alguna part és de mitjans del segle XVIII, d’altres, de principis del XIX i les últimes, de finals del mateix segle. L’actitud dels últims propietaris de deixar les coses tal i com estaven els ha portat a conservar fins i tot els impactes de bala de la façana posterior, impactes provocats pels projectils del carlins en els seus intents de conquerir la ciutat d’Olot.
 

tornar

Aquest espai web utiliza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisis de la seva navegació. Si continua, entenem que accepta el seu ús. Pot informar-se sobre la nostra política de cookies aquí