Espais Naturals

La Zona Volcànica
La zona volcànica de la Garrotxa, assentada a la capçalera del Fluvià, és l’àrea volcànica més ben conservada de la península ibèrica. Un territori de 120 quilòmetres quadrats que inclou una quarantena de cons volcànics que van iniciar la seva activitat fa uns 350.000 anys, amb temporades de calma i d’altres de fortes sacsejades alternant-se en períodes aproximats de 10.000 anys. Les últimes erupcions del volcà Croscat es van produir en temps relativament recents, entre 15.000 i 10.000 anys enrere, la qual cosa el converteix en el volcà més jove de la península.
Això ens obliga a parlar d’una zona volcànica inactiva, però no pas extingida. Els volcans més coneguts i més visitats són els de Santa Margarida, el Croscat i Roca Negra, al terme de Santa Pau. Dins el terme de la ciutat d’Olot hi ha el del Montsacopa, conegut per la gent del país com «el volcà de Sant Francesc»: una muntanya de dibuix, amb un cràter perfectament definit i molt ben conservat, que impregna el conjunt de la ciutat amb la seva presència.
El Montsacopa és un mirador privilegiat de la ciutat i la seva ascensió és assequible. Sortint de la plaça de braus seguirem un camí esglaonat per les catorze estacions del viacrucis de la passió de Crist. A dalt, el visitant descobrirà la bellesa del con i una vella ermita fortificada del segle XVII, emmurallada durant l’ocupació francesa, l’any 1812, unes singulars torres de guaita i, sobretot, una impressionant finestra orientada a la ciutat i des de la qual es destria perfectament la divisió dels seus barris. El Montolivet, la Garrinada i les Bisaroques són els altres volcans inclosos en el terme de la capital garrotxina.
 
Parc Natural
El parc natural que protegeix tota aquesta riquesa geològica, paisatgística, faunística i botànica, va ser un dels primers que es van crear al país, fruit d’unes reivindicacions populars que venien d’anys. El 3 de març de 1982, el Parlament de Catalunya va publicar la llei 2/1982 de protecció de la zona volcànica. Tres anys després la van requalificar com a parc natural. Va caure a mans del Departament de Política Territorial, primer, i posteriorment de Medi Ambient, la qual cosa el va convertir en un parc privilegiat, amb més recursos que d’altres.
 
La Natura humanitzada
Tot i això, les dificultats que va tenir per implantar-se sobre el terreny van ser enormes. Es tracta d’un parc molt humanitzat on viuen prop de 40.000 persones distribuïdes en onze municipis. El 98% de la superfície és de propietat privada. Tot això afegeix dificultats a la gestió d’un parc natural.
És un territori de muntanya mitjana que s’estén des dels 200 metres, a Castellfollit, fins als 1.100 metres del Puigsallança, a la serra de Finestres. A l’interior del parc hi ha 26 reserves naturals que protegeixen les àrees més sensibles, com els cons volcànics i altres espais d’un elevat interès natural, com la Fageda d’en Jordà, una massa botànica excepcional que creix allà on no li toca, a 550 metres d’altitud, quan el faig demana habitualment més alçada o latituds més altes. El fet d’estar assentada damunt la colada de lava del Croscat i els fenòmens d’inversió tèrmica que es produeixen a la zona faciliten el seu desenvolupament.
Un altre espai d’enorme interès és el Parc Nou, situat a la ciutat d’Olot. Al seu interior hi ha el Casal dels Volcans, amb el Museu dels Volcans i el Centre d’Informació del Parc a la primera planta, i un jardí botànic que conté una espectacular roureda de roure pènol, una espècie botànica que antigament poblava la major part de la zona i que actualment es troba reduïda a algunes clapes. El jardí conté les espècies més representatives de la zona volcànica. Són destacables alguns dels boixos que s’hi guarden.
Un eslògan assegurava, fa uns anys, que «Olot és Natural». Tot i que no va fer gaire fortuna, no anava gens errat, ja que la ciutat es troba rodejada d’un paisatge excepcional, amb una natura generosa de la qual es pot gaudir sense allunyar-se gaire del centre. Un altre espai natural destacable és la frondosa i vellutada Font Moixina, reproduïda des de tots els punts de vista pels continuadors de l’escola olotina de pintura. Aquest paisatge es defineix per l’harmonia amb què se succeeixen els prats, les fonts, els boscos de roure pènol i els aiguamoixos que li donen nom.
Des de fa uns anys, la ciutat s’ha esforçat per apropar-se al riu i per netejar-li la cara. Olot ha recuperat el caire lúdic del Fluvià i al seu entorn s’obren espais d’una delicadesa admirables, com la zona de Sant Roc o els Prats de la Mandra, zones urbanes perfectament compaginades amb els elements naturals.
 

Font: La Guia de la Garrotxa 2003 - Guies d'El Punt

 tornar

Aquest espai web utiliza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisis de la seva navegació. Si continua, entenem que accepta el seu ús. Pot informar-se sobre la nostra política de cookies aquí